Caragol, caragolí
’nirem a la muntanya,
amb una coca calenta,
la mos fregarem p’es ventre.

Es fadrins de Llucmajor
són qui em donen alegria,
però d’Algaida voldria
que se’n perdés sa llavor.

Que som de desgraciada!
No trob ningú que em festeig.
M’enamor de quants ne veig
i de ningú som mirada.
Jo debades me passeig
amb sa clenxa ben posada;
ningú em pega cap uiada.
Senyal que no la meresc!