Ella pegava p’es quatre i ningú encara ho sabia
més que la pobra criada que la calçava i la vestia.
La senyora i la criada se disgustaren un dia.
Sa criada li va dir que a sa mare ella ho diria.
-No ho digues, mala criada, no ho digues a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, te faré llevar la vida.
-Fia meva, vine ençà; vine ençà, la meva fia,
que, si és ver lo que m’han dit, te faré llevar la vida.
-No crega un tal, mumare; no crega un tal de mi,
que tan donzella som ara com a l’hora que em parí.
Que me’n deix anar, mumare, que me’n deix anar, amor mia;
les dames que estan brodant fil d’or los faltaria.-
En es pla de s’escala la jove va deslliurar.
-Vine, Comte Galzevà.- I ve el Comte Galzevà.
-Cerca-la jove i sana i que siga bona dida
no hi plangues el dinero. Vine i portaràs tu hijo.
Quan davallava l’escala se va encontrar amb el rei:
-¿Què portes davall la capa? –Metles tenres, senyor rei.
-¿Me’n voldries donar una per la filla que tenc mala?
-Dic ver que else m’han comptades i no en puc llevar ni una.-
La posaren en capella que l’havien de matar;
ella li feia cartetes an el Comte Galvezà.
-Fieta, no som ton pare, per jo porer-te salvar.-
Ell se va vestir de frare, que l’havien de matar.
-Se confessi, senyoreta, per jo porer-te salvar.
Com va esser en el pecat per anar-la a confessar:
-¿Ho ha dit ja tot senyoreta?, que quan voldrà, no podrà.
-N’he dormit quatre jornades (ella no ho gosava dir;
tanmateix he de morir) amb el Comte Galzevà.-
Per penitència li da que li das una besada.
-Frare, no lo puc besar dona que comte ha tocada.-
L’agafa per la mà blanca, la se’n va du a l’altar.
-Vénguen rectors i vicaris; amb ella me vui casar.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Raptes i forçadors
Poble
Selva
Rima
Assonant
Núm de glosa
3
Volum
IV
Altres cançons relacionades
La Mare de Déu del Tronxo
habita en Es Barracar.
S’altre dia vaig passar
per sa caseta d’En Monjo.
Mumare, de fred i febre,
malalta va arribar a estar,
i d’es cap de los nou mesos
en el món me va posar.
Em varen dur a batiar,
que és cosa que tant importa.
Com d’allà em varen tornar,
mumareta va esser morta.
Sa dida que m’enconà,
ja en passava, de fortuna!
Me dava sa llet dejuna
perquè no tenia pa.
Me donaren a mamar
llet de los altres minyons
i, a força de panxons,
m’arribaren a surar.
Mon pare estava inquiet
com veia que tant plorava,
i cercaren una cabra
que tan sols no duia llet.
Com vaig esser més grandet,
la menava a pasturar
i me donava mamar
com si fos es seu fiet.
Com me varen desmamar,
sa tia em tenia esment
i, com tenia talent,
no em volia donar pa.
Un dia me’n vaig anar
a un raconet a seure:
-No et pensis que hagis de jeure;
sa casa m’ets d’agranar!-
Com me veien tan petit
qui sa casa ja agranava,
deia la gent que passava:
-No és mare qui l’ha nodrit!-
La gent del veinat me deia:
-Mare nova cobraràs
i ben re-bé que estaràs!-
i jo, tonto, qui m’ho creia!
Com la vaig veure venir,
per dins un camp qui lluïa,
jo tot d’una vaig dir: -Mams, mumare!-
I me pegà tal galtada
que en terra me féu besar.
El sendemà dematí,
com li vaig demanar pa,
me va dir: -Oh, fii de ca,
de fam t’he de fer morir!-
Mon paret ho va sentir,
supòs que li sabé greu:
-Jo no vull que un fiet meu
de fam s’hagi de morir!
Vet aquí pa, dóna-l’hí;
considera que és fii meu.
No voldries que un fii teu
de fam s’hagués de morir!-
Vaig sortir mesell de ronya
i ningú em volia prop.
Me varen dir que jagués
en una pell ran d’es foc.
Mumare feia bugada
i amb so lleixiu m’escaldà.
Mon pare, com va arribar
i veié sa cremadura,
me va dir: -Fii d’hermosura,
an el cel te’n pots anar;
vuràs ta mareta allà,
guapa com una pintura.
¿Vols que et diga, Pereió,
de ses meves homonies?
De matar, p’es darrers dies,
un porc, per fer-ne averies
i qualque botifarró.
Tradicionari de Mallorca
