El diumenge dematí,
com del llit me vaig llevar,
dic: -Senyor, siau amb mi;
me’n tenc d’anar a confessar.-
Com de ma casa sortia,
trist estava lo cor meu
d’haver-ne ofès a Déu
dos mil voltes cada dia.
Com entrí dins el convent,
un frare vaig encontrar.
Li deman amb gran turment,
si em volia confessar.
-Sí, fieta, sens dubtar,
que som ministre de Déu.-
I se n’hi va anar a posar
dins el confessionari,
i a mi me fou necessari
s’haver-m’hi d’ajoneiar.
Com me vaig ajoneiar,
me senyí amb la mà dreta.
Ell em va dir: -Joveneta,
¿amb mi t’has de confessar?
-Sí, pare, si Déu ho vol,
aposta he venguda aquí;
vénc a llivell de dir-lí
d’un pastor qui el meu cos vol.
Un pastor me té cativa
i no em vol alliberar;
tenc promés que l’he d’amar,
si jo l’arrib a alcançar,
tant com Déu me darà vida!
-Diguès, garrida, diguès,
deixa anar els mals pensaments;
si te vols confessar amb mi,
pren per los deu manaments.
-Pare, els deu manaments
que Déu m’ha dats a guardar,
tots deu los he anat rompent,
sols per un pastor amar.
En el primer manament,
jo m’acús amb gran dolor:
en quant faç no estim a Déu,
només per amar un pastor.
En el segon, he jurat
el sant nom de Déu en va:
he jurat que l’estimava
i m’hi havia de casar.
En el tercer, li diré
que no oesc missa complida,
sempre he estada distraída,
el veuré o no el veuré…
En el quart, jo li diré
que som pecadora ingrata,
perque no vui gens de bé
a mon pare i a mumare.
En el cinquè manament,
digui, Pare confessor,
digui i que Déu li ajud,
en la seva joventut,
si n’ha coneguda amor.
-Amb la meva joventut,
tu no t’hi ets de posar.
D’ençà que aquests hàbits duc,
al món vaig renunciar.
-Diré, en el quint manament,
que he desitjada la mort,
perque no em puc departar
d’un bé que jo estim tan fort.
En el sisé manament,
Pare, jo no li dic res.
Vostè qui és tan entenent,
ja ho pot tenir per intès.
En el setè, he robat
de casa lo que he pogut,
i he deixades ses amigues
per aquell pastor volgut
En el vuitè, he aixecat
fals testimoni i mentit,
La jove surt i se’n va;
sols per arribar a alcançar
tot el meu desig complit.
Pare, ja em som confessada
de tota culpa major; .
que em don l’absolució,
si troba que l’he guanyada.
Garrida, no som cap frare
ni tampoc cap confessor;
jo som el mateix pastor
que tu estàs enamorada.
-Pobra de mi, desditxada;
¿què dira la gent de mi?
Es pecats he haguts de dir
an el qui m’ha festejada!
Ara, que em som confessada,
i tu ja saps l’intent meu,
per mi daràs compte a Déu,
que la mort me té citada.-
L’agafà per la mà blanca
i la se’n menà a l’altar:
que amb ella m’he de casar!
-Vénguen capellans i frares
que amb ella m’he de casar
La jove surt i se’n va;.
de pena se va morir.
En va esser causa un fadrí
qui la volgué confessar.
Alerta poreu naar
que no vos ne prengui així!
que no vos ne prengui així!