Isabet, cara de rosa,
¿me vols donar un clavell
per posar-me en es capell?
Jo no et deman altra cosa.

Som joveneta amb pretensió
i guapa i bella i enginyador.
Si vui mudar-me, tenc cent vestits,
calces i botes i es peus petits.
Si vui casar-me, tenc pretendents,
Es fadrins d’avui en dia no em ’graden gens,
perque uns són tontos i uns malforjats,
no tenen cap cèntim per doblegats.

Ja s’ha perduda la carta, la carta del navegar.
Nou mesos i anant per l’aigo, sense la terra trobar.
-Mariners, juguem al cent, la sort ane qui caurà.-
I la sort anà tan mala quen an el Capità tocà.
-¿Qual de voltros, mariners, a l’arbre voldrà pujar?
Dos-cents duros guanyaria i un barco per navegar.
Una fieta que tenc amb ell es podrà casar.-
Va respondre el més petit : -Som jo el que hi vui pujar.
Quan va ser a mitjan abre, mariner es posà a plorar.
-¿De què plores, mariner? ¿de què plores tan prets ja?
-Si la vista no m’engana, terra no veig blanquejar.-
Quan va esser a dalt de l’arbre, mariner es posà a cantar.
-¿De què cantes, mariner? ¿de què cantes tan prest, ja?
-Si la vista no m’engana, terra ja veig blanquejar.
També veig una torreta amb dos coloms blancs volar;
també veig una senyora amb un rosari en sa mà.
Posem-mos així com ella i Deú mos assistirà.-
Diguent aquestes paraules, mariner caigué a la mar.
El dimoni temptador, totd’una el va anar a temptar.
A la vista de tothom, un peix el se va menjar.
S’ànima entegà a Déu i el cos a la mar salada
i es cor que sosl li quedà a la Verge Soberana.