El dia que em vaig casar,
molt dejorn me vaig colguir.
Sa novia me va dir
que anàs amb ella a vetlar.
I, com se’n vengué a colgar,
prompte vaig botar d’es llit,
i li vaig dir: -Bona nit!
Jo me’n vaig a festejar!-
Ella me va dir:- ¿A on vas?
¿No te fa, sa companyia?
Jo te puc donar alegria,
en el món, tant com viuràs.-
S’estimada me digué:
-Lo que és estat, siga estat;
un homo, en esser casat,
a dins ca seva està bé.-
No sé si Déu m’escoltà
o l’àngel qui ho va oir:
morí abans de’s sol sortir
i se va fer enterrar.
Quan jo vaig obrir sa porta,
hi va haver un berfgantell:
-Homo, abaixa’t es capell;
dus dol de sa dona morta!-
Vaig deixar es capell en terra;
no el poria abaixar més.
Si me trobàs amb diners,
cercaria una guiterra
per ballar amb Na Miquela
que està a s’Hort d’es Codonyers.
Molts me deien que ploràs
i jo tenia alegria:
-Tirau, tirau, facem via,
i la durem an es vas,
i allà t’hi podriràs
i no daràs mala vida!
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Narratives
Poble
Felanitx
Rima
Assonant
Núm de glosa
14
Volum
IV
Altres cançons relacionades
A Son Metler ja no deixa
que no hi haja de tot bé,
també hi ha un garrover
carregat de pans de xeixa.
Recorda’t d’aquelles serves
verdes que et vaig enviar
perque et poguesses servar,
i, com més va, manco et serves
Bondat, bondat, senyoreta; sopa i colga’t dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.
Ella sopa i se colga; fa lo que el seu marit diu.
Com mentres està colgada, a la porta sent:- Obriu!
-¿Quién es que em toca a la puerta, que no me deja dormir?
-Señora, soy Don Francisco que la vengo a devertir.
-Ahora bajan mis criadas i te vendran a obrir.
-Yo no quiero tus criadas, queno más te quiero a ti.
Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentre obrí la porta, li apaga el candelí.
-Molt bé, molt bé, Don Francisco! no ho solia fer-ho així.
-Calla, que n’he mort un homo; no sé si és el teu marit.
-Molt bé, molt bé, Don Francisco! Aquest pic n’haurem sortit.-
-Jo ara estava pensant: ets infants, ¿de qui seran?
-Seran de jo i Don Francisco del petit fins al més gran.
L’agafa per la mà blanca i la se’n mena al jardí.
Li va dir: -Sebastiana, aprepara’t a morir!
-No me matis, espòs meu; tres paraules deixa’m dir:
“Dones, viudes i casades, no vos ’xequeu a obrir,
perquè jo m’hi he aixecada, i me costarà morir”.-
Sa primera punyalada, li va pegar en el cap.
Li va dir: -Sebastiana, d’aquesta no en faces cas.-
Sa segona punyalada, li va pegar a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
La tercera punylada, li va pegar en el cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta volia jo.
Tradicionari de Mallorca
