Estava la Verge dolorosa
contemplant i meditant
quan seria l’hora
del seu traspàs.
Li aparegué
un àngel i li digué:
-Dins tres jorns haureu pujat
al cel en cos i ànima.
.-Oh, àngel meu!
Oh, ànima meva!
Digues a mon Fill Jesús
si me donaria un do
que jo li demanaria:
Que a l’hora del meu traspàs
no veja Satanàs.-
Li va dir:
-Mare mia, el veureu,
però por d’ell no tendreu,
perque el cap li heu trencat,
i un poder que en Vós tenia,
Vós també l’hi heu llevat.-
I Ella se n’anà
a preparar
la seva mortaia.
I hi va anar un vei molt vei
però molt apesarat.
Va posar sa mà
en el llit i va dir:
-Senyora, jo em crem!
Voltros deixebles,
¿no me voldríeu curar?-
Mentres deia aquestes paraules,
la Senyora va expirar.
I el gloriós Sant Pere
i el gloriós Sant Juan
el cos de Maria
se’n dugueren a enterrar.
I el gloriós Sant Tomàs
en tal misteri no va eser.
Només va sentir una veu
i va girar los uis al cel,
i va veure Maria Santíssima
que se’n pujava an el cel.
I se’n portava
la lluna per tapins
i el sol per vestidura;
una corona d’estrelles,
àngels arcàngels,
serafins i querubins.
LI va dir:
-Ah, Tomàs, Tomàs!
¿Què diràs
quan aniràs
a ma casa?
Que m’has vista que me’n pujava
an el cel en cos i ànima,
i me’n portava la lluna
per tapins
i el sol per vestidura;
una corona d’estrelles,
àngels, arcàngels,
serafins i querubins.
-Mare mia, ells no ho creuran
si no em donau alguna senyal
de vostra santa mortaja.-
Maria Santíssima
se tragué el cinnyell
i le hi donà.
El gloriós Sant Tomàs
se n’anà an aquell retiro
on estaven retirats
el gloriós Sant Juan.
Va tocar a la porta.
-¿Qui és qui toca a la porta?
-El gloriós Sant Tomàs.
-Ah, Tomàs, Tomàs!
Sempre t’has volgut burlar
de nosaltres.
Per això, Maria Santísima
no t’ha volgut
el dia de la seva festa
ni el dia de la seva mort.
-Ans bé,
jo l’he vista, i voltros no.
I se’n pujava an el cel
i se’n portava la lluna
per sos tapins,
i el sol per sa vestidura,
i una corona d’estrelles,
àngels, arcàngels,
serafins i querubins.
Si en mi no voleu creure,
vet aquí
el cinyell
de la seva santa mortaja.-
El gloriós Sant Pere
i el gloriós SantJuan
s’aixecaren i se n’anaren
allà on havien enterrat
el cos de Maria,
i no hi trobaren
més que un llitple de flors
que ses mil olors llançaven.
I allí se repartiren
els Evangelis
que se canten
per aquí i per tot el món.

Dóna foc a la caldera,
la caldera bullirà.
Adiós, moixeta ganga,
moixeta ganga, adiós.
Si no vos agrada es moix
’gafarà sa rata parda.
S’aixeca dematí i compon la bugada.
Mentres l’està passant, dins la font d’aigo clara,
passen tres cavallers i tots tres s’hi giraren.
Quan tornaren passar, tots tres se returaren.
Va respondre el major: -Oh, quina guilandaina!
Va respondre el segon: Si amb ella fos casada! (sic)
Va respondre el petit: -Seria mermulada!
Sa sogra estava a dalt qui tot ho escoltava.
Com el marit venhué, fil per randa ho contava.
L’agafa per un braç, bufet i bufetada.
I ell agafa un garrot, li pega garrotada.
I a la cama del llit per morta la deixaren.
S’aixeca així com pot, trista i desconsolada.
La sogra, el dematí, a disn la cambra entrava:
-Corre, Catalineta, que has de passar bugada.
-Passau darrere el llit, tota m’he dessangrada
-Ai, ai, Catalineta, que n’ets de delicada!
Per un bufet o dos, tu ja t’has dessangrada.
-No és un bufet o dos, bufet i bufetada!
Mirau, davall el llit, veureu quina sancada!
-Diguès, Catalineta, quin metge vols tu ara.
-El metge que he mester és esser combregada.
Darrere el combregar, seré extremunciada.
I vós, a l’entretant, preparau la mortaia.
-Diguès, Catalineta, quin testament fas ara.
-El testament que jo faig no us agradarà gaire.
Els vestits bons que tenc, per les mies criades,
i els de seda i vellut per la Verge del Carme.

Un capellà va a sa trona
i comença a fer es sermó.
No hi ha animal més traidor
que és corb o una dona.