Dues palometes renten dins un riu;
una fa bugada, l’altra fa lleixiu.
El fii del Rei passa, li tira un gall d’or,
li tira pedretes i li fér el cor.
-Roseta, ¿que t’has fet mal? No ploris, ja curaràs!
Els metges de França tots saben curar,
i, si no bastassen, molts d’altres n’hi ha.
Tenen medicines bones per curar.
A l’hort del meu pare, una herbeta hi ha
que es malalts que en mengen tot es mal se’n va.-
Al cap de tres dies, sent tocar de mort.
Na Roseta és morta, és morta d’amor.
-Tancau la finestra i també el balcó,
perque dins la cambra fa oració.
Na Roseta és mortal, ja no es casaran.
Cavallers i patges endolats ’niran.
I an es fii del Rei han d’acompanyar
com a sa promesa duran a enterrar.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Vària d'aventures amoroses
Santanyí
Assonant
5
IV
Segar a Son Brondo, germans,
és pitjor que anar en galera.
Un homo tresca més terra
que un caçador amb nou-cents cans.
Ella estava brodada baix de l’ombra d’una auzina,
i els moros l’encativaren a la Infanta polida,
i l’envien a la Reina, a la Reina de Mongrina.
-Reina mora, Reina mora, aquí duim una cativa.-
Com la Reina la va veure, tan guapa i tan polida;
-Tornau-la-vos-ne, bons moros, allà d’on n’hagi eixida,
que, si el rei moro la veia, que és tan guapa i tan polida,
s’enamoraria d’ella i de la Reina la faria,
i jo seria l’esclava i tendria mala vida.-
Va respondre una esclava de les dotze que hi havia:
-’Xau-la estar, senyora Reina, xau-la estar, Senyora mia;
serà bona per rentar los panyos a la marina,
i amb el sol i la serena les colors blanques perdria.-
I ella, com més rentava, le scolors treu més garrides.
Un dia, mentres rentava, los panyos a la marina,
dóna una uiada an es sol per veure si se ponia,
i va veure un cavaller qui a cavall blanc venia.
-Bones tardes, Moretona, que rentau a la marina.
-Ses mateixes, senyor Comte, ben arribat a Mongrina.
-¿Voleu-me dir Moretona, com sabeu que Comte sia?
-En el posat de la cara, senyor Comte em pareixia.
-¿Veniu amb mi, Moretona? ¿veniu en ma companyia?
-I los panyos de la reina, llavors, ¿qui los rentaria?
-Els que sien broidats d’or, posau-los damunt la silla,
i els que ho sien de plata , deixau-los per la marina.
Digau a on voleu colcar; ¿a les anques o a la silla?
-A les anques, cavaller, per la vostra honra i la mia.-
Caminaren nou jornades sense ni paraula dir-se.
Com foren devers les vuit, la Moreta es posa a riure.
-¿De què reis, oh moretona? ¿d’on vos ve tanta alegria?
¿Qué vos reis del cavaller, del cavall o de la silla?
Me reia del cavaller que me du dins Camp d’Oliva.
Camp d’Oliva preciós, Camp d’Oliva, Camp d’Oliva!
-¿Voleu-me dir Moretona, d’on coneixeu Camp d’Oliva?
-No me digueu Moretona; digau-me Rosa-florida,
que mai som estada mora; de cristians som naixida: (sic)
som filla del Rei don Carlos i de dona Margalida.
-Si dèieu ver, cristiana, germana meva seríeu!
-Lo que vos dic és tan ver com camín dins Camp d’Oliva.-
Se daren un fort abraç; departir-se no podien!
-¿Què pagaríeu, mumare, de veure la vostra filla?
-Set ciutats tenc a dins França, totes les hi daria.
Endemés si verge fos, altre tant redoblaria.
-No redobleu tant, mumare, que és verge la vostra filla.
La corona de les verges per mi no s’és desflorida.
Dins la basta dels enagos sempre l’he duita cosida.
Diuen que un viudo val més
perque té casa parada.
-Mu mare, jo el vui fadrí;
jo no som interessada.