Dia devuit vaig anar
a veure’t tan ben servida,
com una rosa polida,
tenies salut complida
com de tu em vaig departar.
I cinc dies més enllà,
es mal ja t’hagué rendida,
i aquí sa meva vida
se comença a trastornar.
En el dia vint-i-tres,
vaig tornar altra vegada,
a veure’t, prenda estimada,
i, per estar incomodada,
jo vaig passar sa vetlada
sense porer-te dir res.
I deia: -No sé com és
que una creu amb tant de pes
damunt jo s’és carretada.
Del dia vint-i-tres parl,
tan llamentable per mi,
vaig començar a descobrir
principi d’un mal camí:
mirau si jo vaig tenir
bones festes de Nadal.
No ho mirava per tan mal
que es meu tresor principal
tan prest hagués de finir.
En el dia vint-i-quatre,
ja se comença a agravar.
Si Déu no hi alça la mà,
sa medicina és en va.
i no hi val res s’or ni sa plata.
Déu mos cria i mos mata.
Sis anys per ella vaig batre
i no hi vaig coir es gra.
Però em puc apreciar
que no la m’ha pres cap pirata.
A vint-i-cinc esperava
que tombàs l’enfermedat
i que Déu li ajudàs
amb so seu poderòs braç
del cop que li amenaçava.
Amb la mort no hi ha cap trava
ni paret que l’embaraç:
ja m’ha pres de dins es jaç
sa prenda que més amava.
En el dia vint-i-sis,
sa pena ja em consumia,
i deia de nit i dia:
-Si aqueixa jove moria,
tota sa vida seria
en el món un infeliç.-
I prompte va esser precís
dispondre i fer obra pia.
Jesús meu, lo que voldria,
amb sa vostra companyia
visqués en el Paradís.
A vint-i-set, més envant,
la vida se conservava
i jo trastornat estava
ple de llanto i espant.
I ajoneiat, plorant,
cent vegades cada instant,
an el Cel la comanava.
En el dia vint-i-vuit,
tampoc no campa millor.
Oh, tresor de gran valor,
i jo, traspassat de dolor,
bé puc exclamar amb raó
que el món per mi és quedat buit.
En Déu, no hi ha cap descuit,
i qui d’Ell vol anar fuit
navega sense timó.
Dia vint-i-nou va entrar
la mort pel món estesa:
a Son Hortorell fé presa
d’una jove de bellesa.
Per mi tot serà pobresa,
no tenia altra riquesa
en el món que apreciar.
Sa pena que em va deixar,
per porer-la declarar,
no hi ha enteniment humà
ni ciència ni llestesa.
La mort entrà a Son Hortorell
amb un domini antic:
matà la jove Judit
i Salomò i David,
ningú hi ha existit (sic)
ni murada ni castell.
A mi m’ha pegat bon pastell,
no m’ha llevada sa pell,
emperò m’ha destruït.
Madona, vós sou sa mare,
de plorar teniu raó,
i jo, En Toni Rosseió,
li tenia més amor
que si haguès estat son pare,
i per això patesc ara,
ausent de sa seva cara,
tan cruelíssim dolor.
oh, dolça Verge Maria,
consol de los pecadors,
què sentiments i dolors
com vostro Fii preciós,
clavat en la creu, moria.
Jo, una jove que tenia,
amb sa vostra companyia
visca eternament amb Vós.
Convé que donem passada
a ses coses que Déu fa;
sabem que no pot errar,
tot ho té en sa seva mà
i, com vol, mos pot llevar
sa vida que mos ha dada.
Magdalena, prenda amada,
ja ets morta i enterrada,
i encara et vui adorar.
En Rosseió no s’olvida
de tu, i te vol adorar.
Si poria dispensar
per fer-te ressucitar,
no faria cas de dar
la mitat de sa meva vida,
i Vós, bondat indifinida,
en el Cel l’haureu ’collida,
perque Vós l’heu redimida:
ja sabeu lo qu eus costà.

−¿Vols-me dir quin vent t’ha duit?
–Es mestral, que és furiós.
Per venir a veure-vós,
de dins Son Real som fuit.

L’amo En Pere té un gorà
de primera, de primera:
en sentir olor de somera,
ja no el poden aturar.
En es barranc de Morell
s’animal tot reposat
li va fer pegar un esclat
que se foradà sa pell.
Considerau quin bordell,
amb so barram rebentat!
Seguí es mateix camí,
mentres sa nina plorava
i sa mare que resava,
no el veureu tornar venir.
Com fou en es planiol,
suabaix de ses costetes,
l’envestiren ses mongetes
i ja el se’n duien al vol.
L’amo En Roig, allà tot sol,
en tirava, de canyetes!