Voldria que, en pensar en mi,
que perdesses sa memori’,
i ses cames en venir,
i sa vista i que no hi vesses.
Jo no sé què més dir-lí:
que te’n dugués el dimoni!

Un abre criat de Dios
amb dos-centes meravelles
a dedins té ses llavors
i defora ses costelles.
La carxofa.

Un horabaixa a la tarda,
venguent de Banyalbufar,
vaig passar per Son Serralta,
a prendre, foc per fumar.
Mentre p’es portal estava
a l’espera, em vaig girar,
i allà dins hi vaig trobar,
a una taula que hi ha,
una Jove molt gaiarda.
-¿Voleu-me donar o vendre,
la Jove, un caliu de foc?
I ella me diu: -A poc apoc,
jo no en don ni en vens tampoc;
vós mateix el poreu pendre.-
Vaig pendre un caliu petit
i no l’ahvia mester.
Davall davall, me vaig fer
tres bòfegues a un dit.
Tres bòfegues de saliva
me sortiren a un dit.
Per que jo ho hagués sentit:
-¿Qué et cremes? Poa-t’hi saliva!