Si vos tornen convidar
a un ball a foravila,
no hi aneu, dama garrida,
perque peguen a matar.

De Pula ses amitgeres
són joves i tenen grins:
van a festejar es fadrins
es diumenges per ses eres.

-Mon germà m’hi ha deixat
al mando de la corona.
Som sa mateixa persona
com si fóssem esposats.
-¿Què és lo que deis, mon cunyat?
¿que n’hem de fer mala vida?
¿Qué no sabeu que Maria
no s’agrada de pecat?
-Jo no m’empatx de Maria
ni de Josep vertader,
només que amb vós he de fer
una nit com de novia.
-Anem, anme, mon vunyat,
jugarem a dalt la torre.
-Lo vostro cap bé discorre,
que é sun lloc molt retirat.

(Apart:-Oh, Reina i gran senyora,
donau-me llum per discórrer
perque no caiga en pecat!-)

(Aquí, ella tanca el seu cunyat dins la torre, i diu:)

-Estau aquí tancat,
mon cunyat i maldient!
¿Quin era lo vostro intent?
De cometre un gros pecat!
-Bruixa, com la m’has pegada!
No me pensava jo un tal.
Te promet que, sense mal,
si puc, seràs castigada!

(Un dia, ella puja a la torre i diu al seu cunyat)

-Mon cunyat, jo us vénc a dir
que el Rei prompte, avui, s’espera.
Veniu de tota manera;
’nem a sortir-li a camí!
Jo sempre vos vui seguir
un quartet més a darrere.

(El cunyat hi va esser primer i conra al Rei que la Reina l’havia tancat dins la torre, però sense dir-ne el motiu:)

-Molt bé siau arribat,
mon germà i gran senyor!
-I de vós, ¿què n’és estat,
que n’heu mudat d ecolor?
-Com vos ne fóreu anat
a conquistar aquella gent,
va perdre s’entenimnet
i no l’ha tornat cobrar.
Com vos no fóreu anat,
la Reina un exemple era,
i ara, una dona renega,
l’escàndol de la ciutat!
Vet-la t’allà que se’n ve
p’es camí, ben aviada.
Pareix una dona honrada;
no és més que una descarada,
jo a la cara l’hi diré.

(Ella arriba i diu al Rei:)

-Siau molt ben arribat,
mon espòs i gran senyor!
-Ses raons per mi són flora
que m'ha dades el cunyat.
-Si volíeu escoltar
ses raons de cada qual,
armaríeu un dogal
per penjar el vostro germà.
-Jo no m'empatx de raons,
ni cap en vui escoltar.
No m'havíeu de tancar
mon germà per les presons!

(El Rei la fa embarcar, perquè, creient-la culpable, ja no la vol pus per esposa)

-¿Què voleu de port, patró,
per embarcar aquesta dona
a terra allà on sia bona?
-Dau-me dues unces d’or.-

(Aquí, innocent com era la Reina, la fan entrar dins la barca. Els mariners fan ullots ferm. “Done sper mar, no hi porem anar”. “Viatge amb dones, mal temps assegurat”. I els mariners remuguen, malfiant-se un de l’altre:)

-Ara, que noltros tendrem,
a dins aquest vaixell, dona,
jo no crec que cosa bona
ninguns de noltros facem.

(Ella va acudir a la Puríssima. La Verge li compareix i va deixar els mariners:)

-D’allà on seré veuré
ses accions que fareu.
Per poc que vos demandeu,
tots quants sou vos negaré
i llavò no vos trauré
maldament mai més sureu!