Del cel no veig ses estrelles
vespre que està ennigulat.
Hi ha un banc tan ben parat,
i enmig seuen ses donzelles.
Bona nit, ma enamorada;
vaig a colgar, que tenc son:
aquell estel ja se pon
que dóna l’hora indicada.
Baix d’es portal, estimat,
hi tenc dos encalladors
de plorar, clavell hermós,
des que vos ne sou anat;
però Déu m’ha revelat
que tornareu, estimat,
perque em deveu s’adiós.