L’hora ja n’és arribada
que mos hem de departir.
De pena, sols no puc dir
adiós, prenda estimada.
Sols que no sigues casada
com jo tornaré venir!

Les onze eren tocades
com d’es corter va sortir,
i a la una va morir
de quatre ganivetades.
Fortes eren les cinglades
que Na Llora li pegà.
En es carrer del Roser Vei,
allà lo va anar a matar.
Darrere una cantonada,
tot solet el va cridar:
la primera punyalada
es cor li va travessar,
i an es seu cosí, sa mà,
per fer-la més acertada.
En Rabasseta va dir:
-Ja ho seré desgraciat,
que n’hauré d’estar tancat
dins sa presó de Ciutat,
fins a l’hora del morir!
-Miquel Beguí, aixequè’t
que n’és ton pare que et crida,
i ta mare està esmortida
i no pot venir a veure’t.
que molts de moros en passen ...
Poria esser m’enssenyassen
algun tant el seu parlar.
-Bon dia, lo meu Senyor.
-Lo mateix, gran amic meu.
-Per l’amor santa de Déu,
¿me podríeu fer un favor?
-Si és cosa que pugui fer,
no tens més que suplicar.
-¿Sabeu En Pere Belmar
en quin lloc deu habitar,
un qui té son pare a Alger?
-Aqueix jo som, es primer
qui notíci’ vos puc dar.
-¿I com s’hauria de fer
per anar-lo a rescatar?
-Lo primer heu de pensar
que hi importa gran diner.
Quatre-centes dobles d’or
demanen per sou rescat.
-Oh, pobre desventurat,
com esntristiu lo meu cor!
-Passaré jo en persona
an es lloc a on sou vós.
Morir o rescatar-vós,
lo meu pare, gust me dóna!

Fa temps que sentíem dir
que a Espanya es lleó dormia
i ara de cada dia
no dorm ni deixa dormir.