Molts me tenien esment
per veure si jo hi anava,
i jo cantant li donava
tot quant volia, entenent.

Qui s’enamora, no té
una hora de llibertat,
i tu vius més descansat
que no el mateix cavaller:
només véns quan te cau bé,
mai quedes descompassat.
Ja hi romandràs enganat,
per algun temps! Deixa fer!
Que jo t’escriuré un paper,
sense ploma ni tinter,
que per tu serà sobrat!

A la vorera de mar, hi ha una donzella
que brodava un mocador blanc, per la reina.
Quan el tengué mig brodat, li mancà seda.
-Mariner, bon mariner, donau-me seda.
-¿Quina seda voleu vós? ¿blanca o vermella?
- Vermelleta la vui jo, que és la més bella.
-Si entrau a dins la nau, triareu d’ella.-
Quan ne fou a dins la nau, es dormí a ella;
quan ne fou ben dormideta, arrien veles.
I quan ella es despertà, ja no veu terra.
Ella diu al mariner:
-Mariner, bon mariner, portau-me a terra,
que les ones de la mar me’n donen pena.
De tres germanes que som, som la més belal.
Una és casada amb un duc, s’altra es princesa,
i jo, pobreta de mi, marinereta!
-No sou marinera, no, vós sou la reina;
perquè jo ne som el Rei, Rei d’Inglaterra.
Set anys ha que estic buscant per eixes terres,
i ara que us he trobada, vós sereu meva.