S’altre dia em varen dir
que un fadrí me mirallava.
Jo n’estic per afrontada
d’ haver-lo d’entretenir.

La festejava pobila
i ella no el va voler,
perque se pensava esser
sa més guapa de la vila.

Jo venia de pescar
quan s’al•lota se morí.
Un amic meu va dir:
-Baltasar, ¿tu per aquí
i enterren ta enamorada?-
Partesc com un ca llebrer,
snese esperar més tardança:
-Ja és morta n’Esperança,
a s’enterro jo aniré.-
A punt de pondre-se el sol,
campanes ja sent tocar;
ara deuen enterrar
la prenda d’es meu consol.
-Dau-me un vestit de dol
que a s’enterro vui anar.-
Quan vaig arribar allà,
sa gent ja estava mudada,
i va respondre sa mare:
-Entra aquí dins, Baltasar.-
Quan la vaig veure ajaguda,
amb ses mosques a l’entorn,
vaig dir:
-Que nostro Senyor mos don
una mort regonescuda.-
Quan la treien de ca seva,
que la duien a enterrar,
amb ciris i creu alçada,
sa mare la va besar.
-Adiós, fieta meva,
amb tu me’n voldra anar!
Que aqueixa hermosura teva
cendra haja de tornar!
Aqueis cabeis preciosos
que no els gosava mirar,
ara hi han d’arrossegar
els animals verinosos!