En veure puig o muntanya
o pellissa de pastor,
ja pens en sa meva amor
que habita dins sa muntanya.
Que de pena pas, i call,
separada de mon bé!
Me'n pren com lo formiguer
que crema davall davall.
Baix d’es portal, estimat,
hi tenc dos encalladors
de plorar, clavell hermós,
des que vos ne sou anat;
però Déu m’ha revelat
que tornareu, estimat,
perque em deveu s’adiós.