Des que som casats, fins ara,
sa dona em deia “Nadal”;
i ara, com pas es portal,
“Al•lots, vet aquí ton pare”.

A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos que canten la cançó.
La dona està en finestra que escolta la cançó.
Los presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, estant dins la presó
sense menjar ni beure sinó una volta al jorn?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma filla Margalida, ¿quin do vols que jo et do?
-Mon pare, lo meu pare, les claus de la presó.
-Ma filla Margalida, això no ho faré, no.
-Dels presos que allà canten, digau: ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaré a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no pengeu l’aimador.
-Ai, filla Margalida, ¿quin és ton animador?
-El de la roba blava, que té el cabei tan ros!
-Ai, filla Margalida, serà el primer de tots.
-Ai, pare, lo meu pare, a mi penjau-me i tot!
A cada part de la forca, posau-hi un ram de flors,
perquè la gent que passa senta la bona olor
i diga un parenostro per l’ànima de tots.

Es dia que se va ajeure,
es metge hi va anar es matí.
El va polsar i va dir:
-M’engana si tu ho pots treure!-
Aquí respongué sa mare:
-Que muira, si Déu ho vol!-
I se va vestir de dol
i no l’ha deixat encara.
Ella va anar a sa veinada
a demanar de consei:
-Com veig que no té remei,
m’és precís ’ver-hi d’anar.-
A dins sa casa va entrar,
i hi havia molta gent;
no lo hi deixaren mirar.
La jove se va quedar
molt trista i desconsolada.
Ella no està aconhortada,
encara hi volgué tornar.
Va dir: -Deixau-me passar,
que és sa darrera vegada!-
Com per la casa va entrar,
que va veure tanta gent,
demanà a lo continent
què era lo seu menjar.
Li digueren “un congret”.
Déu ho sap, això és secret
sa pena que ella passava.
Dins l’estudi se’n va entrar,
qui diu: -Compare, ¿que jeu?-
I ell, com a servent de Déu,
resposta li va tornar.
I li va dir: -Comareta,
de tot me trob arrendit.-
Ell plorava disn es llit
i ella, sudavant, dreta.
No sé si ho feia per dol:
amb so doblec d’es llençol
sa cara se va tapar.
-Compare, ¿que vos faç por,
que sa cara vos tapau?
-No, però em causau un clau
que em travessa lo meu cor.
Heu de tenir en memòri’
de lo que hem tractat jo i vós.
-Comparet meu, adiós!
-Da’m de la teva memòri’
paraula, i me n’aniré
i, si puc, t’estojaré
una cadira a la glòri’.-
Per dar an es seu cor conhort,
an es metge se’n va anar:
-Es meu compare, ¿què fa?
-Res no li puc ordenar:
d’aquí a’s vespre serà mort!
Com va sentir ses campanes
tocar per un combregar,
va dir: -Es compare serà,
cotonet de mes entranyes!
A dins es vas del Roser,
està enterrat es compare.
Jo he comanat a mumare
que m’hi han d’enterrar també.
Jo voldria en vida i mort
porer estar sempre plegats.
I així les ne prengués
als qui estan enamorats!