Al•lotetes, casau-vós;
no espereu el temps més tard,
que es blat, segant-lo verdós,
ret més i n’és profitós,
i per vendre més gallard.

El Rei va fer unes crides, corolai corolai lai lai,
unes crides ha fet fer, corolai corolai lai lai,
que tots, tots los guilants homos corolai colorai lai lai,
a la guerra n’han d’aner, corolai corolai lai lai.
Jo tenc la muller jove, ¿ambe qui la deixaré?
Bé. La deixaré a mumare, que la gordarà molt bé.
Si vol treure aigueta fresca, a mumare li diré
que un bell poalet li ocmpri, a casa de l’argenter,
que d’estopa blanca i fina una corda faci fer
i corriola de plata, tot per la meva muller.-
Mes, quan ell anà a la guerra, la sogra res d’això fé.
I la va fer porquerola, adesar cuina i gerrer.
Ella, tot cantant, plorava: -Ai! ¿Per què el marit no vé?
Oh, si ves que porquerola ha tornat la son muller!-
Un dia que els porquers guardva, la trobà el cavaller.
-Qui t’ha feta porquerola!- li demana el cavaller.
-¿Què vols que faci a mumare que t’ha tractat malament?-
I ella contesta gojosa: -El perdó qu emana Déu!-

En haver-me de casar
el voldré municipal,
o sinó guarda real,
així anirà a passejar.