Dia devuit vaig anar
a veure’t tan ben servida,
com una rosa polida,
tenies salut complida
com de tu em vaig departar.
I cinc dies més enllà,
es mal ja t’hagué rendida,
i aquí sa meva vida
se comença a trastornar.
En el dia vint-i-tres,
vaig tornar altra vegada,
a veure’t, prenda estimada,
i, per estar incomodada,
jo vaig passar sa vetlada
sense porer-te dir res.
I deia: -No sé com és
que una creu amb tant de pes
damunt jo s’és carretada.
Del dia vint-i-tres parl,
tan llamentable per mi,
vaig començar a descobrir
principi d’un mal camí:
mirau si jo vaig tenir
bones festes de Nadal.
No ho mirava per tan mal
que es meu tresor principal
tan prest hagués de finir.
En el dia vint-i-quatre,
ja se comença a agravar.
Si Déu no hi alça la mà,
sa medicina és en va.
i no hi val res s’or ni sa plata.
Déu mos cria i mos mata.
Sis anys per ella vaig batre
i no hi vaig coir es gra.
Però em puc apreciar
que no la m’ha pres cap pirata.
A vint-i-cinc esperava
que tombàs l’enfermedat
i que Déu li ajudàs
amb so seu poderòs braç
del cop que li amenaçava.
Amb la mort no hi ha cap trava
ni paret que l’embaraç:
ja m’ha pres de dins es jaç
sa prenda que més amava.
En el dia vint-i-sis,
sa pena ja em consumia,
i deia de nit i dia:
-Si aqueixa jove moria,
tota sa vida seria
en el món un infeliç.-
I prompte va esser precís
dispondre i fer obra pia.
Jesús meu, lo que voldria,
amb sa vostra companyia
visqués en el Paradís.
A vint-i-set, més envant,
la vida se conservava
i jo trastornat estava
ple de llanto i espant.
I ajoneiat, plorant,
cent vegades cada instant,
an el Cel la comanava.
En el dia vint-i-vuit,
tampoc no campa millor.
Oh, tresor de gran valor,
i jo, traspassat de dolor,
bé puc exclamar amb raó
que el món per mi és quedat buit.
En Déu, no hi ha cap descuit,
i qui d’Ell vol anar fuit
navega sense timó.
Dia vint-i-nou va entrar
la mort pel món estesa:
a Son Hortorell fé presa
d’una jove de bellesa.
Per mi tot serà pobresa,
no tenia altra riquesa
en el món que apreciar.
Sa pena que em va deixar,
per porer-la declarar,
no hi ha enteniment humà
ni ciència ni llestesa.
La mort entrà a Son Hortorell
amb un domini antic:
matà la jove Judit
i Salomò i David,
ningú hi ha existit (sic)
ni murada ni castell.
A mi m’ha pegat bon pastell,
no m’ha llevada sa pell,
emperò m’ha destruït.
Madona, vós sou sa mare,
de plorar teniu raó,
i jo, En Toni Rosseió,
li tenia més amor
que si haguès estat son pare,
i per això patesc ara,
ausent de sa seva cara,
tan cruelíssim dolor.
oh, dolça Verge Maria,
consol de los pecadors,
què sentiments i dolors
com vostro Fii preciós,
clavat en la creu, moria.
Jo, una jove que tenia,
amb sa vostra companyia
visca eternament amb Vós.
Convé que donem passada
a ses coses que Déu fa;
sabem que no pot errar,
tot ho té en sa seva mà
i, com vol, mos pot llevar
sa vida que mos ha dada.
Magdalena, prenda amada,
ja ets morta i enterrada,
i encara et vui adorar.
En Rosseió no s’olvida
de tu, i te vol adorar.
Si poria dispensar
per fer-te ressucitar,
no faria cas de dar
la mitat de sa meva vida,
i Vós, bondat indifinida,
en el Cel l’haureu ’collida,
perque Vós l’heu redimida:
ja sabeu lo qu eus costà.

De dijous qui ve a vuit dies
es soldats se n’han d’anar,
i ses meves alegries
el Rei les posseirà.

Un moscard que no té dents
¿se voldrà riure de mi?
S’entrega: “cosí, cosí”,
i jo no tenc tals parents.