Mon pare i los meus germans
m’han privada s’alegria:
volen que jo monja sia
i ells no se fan capellans.
Mon pare i los canonges
m’han privades ses amors.
Veinadetes, adiós,
que me’n vaig a tancar monja.
Mes germanes sempre diuen:
-A tu no et convé casar.-
Elles amb sos marits viuen
i a mi me volen tancar.
Mon pare i ets altres veis
diuen que es casar són flors;
qualque cosa saben ells
que hi ha darrere es terròs.
Si volen que monja sia,
deixau-me casar primer;
llavò, si no me camp bé,
per monja professaria;
tot lo dia resaria
per mon amor vertader.
Es convent se’n nirà a l’orsa
que jo monja no em faré.
¿Trobau que això està gens bé,
fer fer una monja per força?
-¿Qué no ho sabies,
com hi entrares?
¿Per què hi quedares?
Aixiquiló, (sic) afluixa-tè’n-
-Com jo faré professia,
mon bé vulgau-hi esser,
i siau de mon parer,
no vulgueu que monja sia.
-¿Qué no ho sabies,
com hi entrares?
¿Per què hi quedares?
Aixiquiló, afluixatè’n!
-Cada dia sent tocar
hores, vespres i matines,
i me rebent de plorar
darrere aquelles cortines!
-¿Que no ho sabies,
com hi entrares?
¿Per què hi quedares?
Aixiquiló, afluixate’n!
-Encara n’hi ha, encara,
de fadrins, en es carrer.
Quan tothom s’haurà fet frare,
llavò monja jo seré!

Tant puc esser fii de frare,
com de botxí o capellà.
Donau-me sa mà a besar,
per ventura sou mon pare.

Sa Carrotja i Son Tovell,
es Coll i Sa Marineta.
Ja em faran sa roba neta
amb so saboner novell.