-Bondat, bondat, Marieta! Sopar i colgar dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn..-
Ella sopa i se colga; fa lo que el marit li diu;
com mentre va estar colgada, qui se volia dormir,
li tocaren a sa pota i no la deixaven dormir.
-¿Qui és qui em toca a sa porta i no me deixa dormir?
-Senyora, som Don Franciscoi la vénc a devertir.
-Vamos, vamos, Don Francisco, aquesta nit és per dormir.
-Si no m’obri, senyoreta, me trobaran mort aquí.
-Ara vénen ses criades i debaixaran a obrir.
-No he de mester criades; jo t’he de mester a ti.-
- Davalla en camia blanca i sabateta xoquí.
Com mentres obri la porta, li apaga el candelí.
-Don francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.
-Aquesta nit he mort un homo i pens que és lo seu marit.
-Benhaja vós, Don Francisco, i així prest n’haurem sortit.
-Jo ara estava pensando que toquen un combregar.
-De jo i vostè, Don Francisco, que noltros no hi hem d’anar
-Jo ara estava pensando els infants de qui seran.
-De ma vestidura blanca, del petit fins al més gran..-
L’agafa per sa mà blanca: -¿De què los hem de vestir?
-Ja pots cridar pare i mare brodada de carmesí.-
Aleshores, Don Francisco la se’n du fins al jardí.
-Deixa’m dir tres parauletes: que me vénguen a assistir.
Viudes, casades, donzelles, preniu un consei de mi:
si vostra marit va fora, no vos aixiqueu a obrir.
Aquesta nit m’he aixecada i me costarà morir.-
La primera punyalada la va ferir en es cap
i va dir: -Sebastiana, aquesta n’és de bon grat.
La segona punyalada la va ferir en es cor.
Li va dir: -Sebastiana, aquesta va per llavò.
La tercera punyalada la va ferir a ses costelles.
Li va dir: -Sebastiana, aquestes són ses més belles.-
En la quarta punyalada, el minyonet va parlar;
li va dir: -Fill meuet, calla; ton pare mos vol matar.-
Dilluns, son pare hi va a sa presó a veurè’l.
El trobà qui sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu jo et duc un regalo de dos galls que tenc farcits.
-De lo bé que heu fet, mon pare, molt prompte els hauré partits.-
Es dimarts, sa mare hi va, a sa presó, a veurè’l.
El trobà que sospirava abraçat amb una creu.
-Fii meu, jo te duc un regalo, d’una porcella rostida.
-Molt prompte l’hauré partida.-
Amb un misserere trist per ell demanà perdó.
El deixen a sa presó i la Sang de Jesucrist.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Adulteri castigat
Poble
Inca
Rima
Assonant
Núm de glosa
69
Volum
IV
Altres cançons relacionades
Aquí enfrente hay un jardín, detrás de una liornera;
se pasean dos hermanas, Blancaflor y Filomena.
El Rey turco se pasea: se enamoró de una de ellas.
Se casó con Blancaflor, que Filomena es pequeña.
Al cabo de siete meses, el Rey turco fue a la guerra.
No se fue a la guerra, no; se fue a casa de su suegra.
-Buenos días, buen cuñado. –Buenos días, buena suegra.
-De parte de Blancaflor, que me lleve Filomena.
-Eso sí que no lo haría, eso sí que no lo haré.
-Yo tan bien la trataré como hija mía y vuestra.-
A las cuatro de la tarde, se presentó Filomena,
con un vestido blanco y zapatitos de seda.
Ya la sube en el caballo y se la llevó a su tierra.
A la mitad del camino, el demonio ya lo tenta.
-Si me tenta o no me tenta, no me deja de tentar.
Ahora que tengo ocasión, no la dejaré escapar.-
Ya la baja del caballo, la puso de peña en peña:
-Aquí te saco los ojos, los ojitos y la lengua.-
Por allí pasó un pastor, San Juan Bautista lo era.
Con palabras muy comunas, le pidió papel y tinta.
-El papel sí que lo tengo, pero tinta no me queda.
-La tinta la sacaré de la sangre de mis venas.
Toma, pastor, esta carta, y llevátela a mi tierra,
entrégala a Blancaflor de parte de Filomena.-
Cuando llega a Palacio, a Blancaflor se la entrega.
Al ver lo que le decía, cayó desmayada en tierra.
Turco llegó a Palacio y enseguida pidió dena.
-Dime que habrá de cenar. –Hoy tengo una rica cena.
-¡Jesús, qué carne tan dulce! ¡Jesús, que carne tan buena!
-Más dulces son los suspiros de mi hermana Filomena,
que está solita en el bosque deshonrada, muda y ciega.
Las madres que tengáis hijas, casadlas a vuestra tierra.
Ya veis lo que está pasando a mi hermana Filomena:
la han dejado en el campo deshonrada, muda y ciega.
Vaig servir a s’artilleria
i me varen fer ranxer;
robava tot quant poria;
¿no trobau que feia bé?
Si s’estimat ho sabia,
sa intenció que jo duc!
Vaig prometre d’anar a Lluc
si prest me feia novia.
Tradicionari de Mallorca
