Assuquí són dues passes,
bona lluna i bon camí;
però si les planys per mi,
no t’agraesc que les faces.

Ella pegava p’es quatre i ningú encara ho sabia
més que la pobra criada que la calçava i la vestia.
La senyora i la criada se disgustaren un dia.
Sa criada li va dir que a sa mare ella ho diria.
-No ho digues, mala criada, no ho digues a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, te faré llevar la vida.

-Fia meva, vine ençà; vine ençà, la meva fia,
que, si és ver lo que m’han dit, te faré llevar la vida.
-No crega un tal, mumare; no crega un tal de mi,
que tan donzella som ara com a l’hora que em parí.
Que me’n deix anar, mumare, que me’n deix anar, amor mia;
les dames que estan brodant fil d’or los faltaria.-
En es pla de s’escala la jove va deslliurar.
-Vine, Comte Galzevà.- I ve el Comte Galzevà.
-Cerca-la jove i sana i que siga bona dida
no hi plangues el dinero. Vine i portaràs tu hijo.
Quan davallava l’escala se va encontrar amb el rei:
-¿Què portes davall la capa? –Metles tenres, senyor rei.
-¿Me’n voldries donar una per la filla que tenc mala?
-Dic ver que else m’han comptades i no en puc llevar ni una.-
La posaren en capella que l’havien de matar;
ella li feia cartetes an el Comte Galvezà.
-Fieta, no som ton pare, per jo porer-te salvar.-
Ell se va vestir de frare, que l’havien de matar.
-Se confessi, senyoreta, per jo porer-te salvar.
Com va esser en el pecat per anar-la a confessar:
-¿Ho ha dit ja tot senyoreta?, que quan voldrà, no podrà.
-N’he dormit quatre jornades (ella no ho gosava dir;
tanmateix he de morir) amb el Comte Galzevà.-
Per penitència li da que li das una besada.
-Frare, no lo puc besar dona que comte ha tocada.-
L’agafa per la mà blanca, la se’n va du a l’altar.
-Vénguen rectors i vicaris; amb ella me vui casar.

A Lluc vares anar, a LLuc,
i amb un Lluc t’ets casada.
Si a Lluc no haguesses anada,
Lluc no hauries conegut.