Fent es lloro, fent es lloro,
’ximateix hi som anat.
Don Toni Coll qui és pujat
posaren en es llevat,
perque tovàs aviat,
coixins de fuies de moro.
Com jo pens i torn pensar
i de pensar-hi torn loca:
¿quin parentesc és que em toca
amb sa sogra de s’al•lota
que festeja es meu germà?
La mare pròpia
Catalina, si poria
alcançar sa teva amor,
tota sa pena i dolor
d’es meu cor s’acabaria.