Senyors meus, ¿voleu oir
un pas que va succeir
no fa massa temps,
d’un porc que de los seus béns
volgué dispondre
i determinà compondre
son testamnet?
Va elegir, primerament,
dos marmessors:
En Llorenç d’Es Puig d’En Ros
i un altre més,
perque, en esser mort, tengués
qui, dins pocs dies,
fes complir ses obre spies
que se deixàs,
i son parents avisàs
que se’n cuidassen,
i es prebebord comprassen
per son enterro.
Aquí va respondre es verro:
-Nem a ca’s Notari
a prendre s’inventari
de son testament-.
No hi cabia de content:
-Tot serà meu!-
Emperò tot va esser neu
son pretenir:
-El qui m’ha engreixat a mi
faç hereu meu.
Man que da sa carn i es lleu
facen taiades
per menjar ses convidades
i es ocnvidats.
Man que facen un sopar
pompós i gros
amb molta carn i arròs
p’es matancers.
Que no planguen es diners
per comprar suc;
que se puguen omplir es buc
tant com voldran.
Lo mateix que deix i man,
per los meus dols,
facen un sac de bunyols
per darreria.
I que En Llorenç també hi sia
d’es Puig d’En Ros
i que conti un cuneto o dos
i faci gloses,
perqu eem pens que aquestes coses
me serviran
per sortir del turment gran
del purgatori
i me n’aniré a la glòri’
quan Déu voldrà.
An el senyor Damià
deix es puput,
que soni es tut-tururut
de matinada.
A la senyora Bernada
deix sa coeta,
i llavò, de sa bufeta
li faç llegat.
An el senyor escrivà
li deix ets uis,
que se mir a no fer embuis,
l’hi dic davant,
que en lloc de passar envant,
no torni arrere.
Sa trutja de l’amo En Pere
Paulo Ripoll,
que no hi hagi cap sadoll
que li aprofit
i que vagi cos pansit
i panxa prima,
i s’assemblarà a la llima
de l’argenter.
Ella d’això en va fer
un llegatari;
quasi no fou necessari
escorxar-lè,
la seva xuia va esser
en es bordell.
Salaren sa seva pell
per fer un coixí;
jo en veritat ho puc dir,
que m’hi trobava.
En Pere qui glaçat ’nava
contra sa perla,
i va veure aquella gèl•lera
allà escorxada,
qui tenia una espinada
que feia tai,
diu: -Jo no havia vist mai
tanta magror!
Això és bo pe rtirar-hó
an es paiàs.
Jo no crec que cap milà
ho aixecàs!-
Dia vint-i-un de juny
vàrem fer sa codolada.
Tots es qui l’han escoltada
teniu es nas com es puny.

A la França hi ha una dama rosseta com un fil d’or,
qui, adiós, Aina Maria, robadora de l’amor!
Té la cabaiera llarga, li arriba fins als talons.
Sa mare li fa sa coa amb una pinteta d’or.
Sa padrina la hi untava amb aigo de nou olors.
Sa criada la hi fermava amb un floc de mil colors.
Sa germana li posava una diadema d’or.
Son germà la se mirava amb los seus uis matadors:
-Si no fósseu ma germana, jo me casaria amb vós.-
Li dóna la seva dreta i la du a missa major.
Com entren a dins l’esglèsia rompen a cantar en el cor.
Ella pren aigo beneita i les piques tornen d’or.
Per no banyar-se els dits d’aigo, ne porta didalets d’or.
En esser enmig de l’església, els altars llueixen tots.
Les dames seuen en terra i ella a cadireta d’or.
El capellà que diu missa ha perduad la lliçó.
L’escolà que li ajudava no li sap donar raó.
-¿Coneixeu aquella dama, rosseta com un fil d’or?
-Es fia del rei d eFrança, parenta del d’Aragó.

Si a Amèrica vols anar,
manlleva cinquanta duros.
¿Saps quan tendràs ets apuros?
En haver-los de tornar.