-Ermitanet, ¿a on vas,
a peu, sense sa somera?
-Jo me’n vaig a la gravera
a cavar-me lo meu jaç.

En combatre d’amagat
una hora o s’altra es demostra;
jo, per tornar-vos resposta
corresponent a sa vostra,
em trob molt embarassat.

A quinze d’agost ‘niré
a Lluc a veure sa Santa,
perque m’han dit que té tanta
de mil i set-cents coranta
potestat que Déu li dóna.
Per dins mar va a Barcelona
i a los mariners ajuda,
i, com té la mar vençuda,
ja se’n ve tota remui.
-Oh Mare de Déu, jo vui
que em doneu lo que em convé
i es camí que he de mester
que jo, tal volta, no trii.
Vui que me prengueu per fii
i jo vós pendré per Mare;
vui el Bon Jesús per Pare,
sants i santes per parents.
Si he de fer tractos dolents,
ara mudaré de vida.
Dau-me llarga sa seguida
i seré un bon cristià
per porer-me passejar
per places i ciutats grans.
Senyor, no em deu llargues mans
amb so anar darrere dones,
perque elles només són bones
per encativar un homo.
Vénen i usen d’un modo
que jo al punt vos ho diré:
-Estimat, ¿que no em vols bé?
-¿I tu que no me’n vosl gens?
-Mira que mos pensaments
sempre estan en ta persona!
Jo no sé com Déu no et dóna
potestat per a venir!
Tu estàs assus-suaquí
perfet, i no en taies tros.
Ses raons per mi em són flors
que em duen del veinat teu.
De ta mare no em sap greu
perque m’ho diu a la cara,
i tal ets tu com ta mare
i ta mare tal com tu.
Sense perjui de ningú,
jo no sé que pagaria
per estar en ta companyia
i tu estasses en la meva,
perque aqueixa bondat teva
no té comparança, no!
Misericòrdia, Senyor,
misericòrdia, Déu meu,
me pesa d’haver pecat,
teniu de mi pietat
que som un pobre innocent,
que de mos pecats me’n sent.
Voldria que de dolor
mon cor fos traspassat!
Que just rall quan sent rallar,
camín quan veig caminar
i corr quan veig gent que corre.-
Com si un loco s’enamora
de fadrina qui festeja
i ell qui sempre malaveja
no donar-li cap disgust.
¿No trobau que això no és just,
un fadrí fer tala feta?
I, si és loco s’inquieta
i no hi torna, és avorrit
i no té res agraït.
Ell és així com vos dic:
en anar a festejar,
han de tenir mirament,
perque de cop diu la gent
si se posen massa a prop.
No obstant, ella diu de cop:
-No t’arrambis tant a mi!-
Però no es vol departir.
Ja ho sé jo, que en som passat!
Ses dones, de poc ençà,
usen de s’autoridat.
Pel món qualcuna n’hi ha
que se’n va espargint raons.
I, amb aquestes cançons,
l’has haguda, així mateix.
Bé ho sap En Llorenç Reinés
i també sa seva fia
que en fou testimoni un dia.
-Per Na Juana Maria
faria qualsevol cosa.
Un clavell o una rosa,
argentat o bé d’argent.
Aquest clavellet daurat
portarà un gros capoll,
li apunt en mig de s’esbart
i tal volta jo ja broll
de suor, que em fa passar.
Si la poria alcançar
dins un any i mig o dos,
me faria anomenar
per sa muntanya i es pla
del món el més venturós.