Davant el jardí del Rei, Diana se pentinava.
Té la cabellera rossa, fins en terra li arribava.
La Reina, des de ca’l Reis, d’enveja se rebentava
com la veia tan garrida, tan garrida i ben plantada.
I va manar fer un dinar que era un dinar de gala,
i convida tots els nobles i el marit de Na Diana.
Com són a mitjan dinar, de ses mullers los parlava:
-Tots els Comtes de la Cort tenen la muller honrada,
fora el Comte de Flor que la té molt descarada:
ella és amiga del Rei, amiga i amistançada.
-¿Què es lo que diu la Reina, què és lo que de mi malparla?
Retirau lo que ara heu dit, que és honrada Na Diana!
-De lo que ara acab de dir, no em desdic una paraula.
Fa sis dies que al meu Rei a ca seva dóna entrada.
Cada vespre el té al seu llit, i en de dia el té a sa taula.
-¿Què es lo que diu la Reina, què es lo que de mi malparla?
Si és ver lo que ara sent, a mi, qui la’m fa, la’m paga!-
El Comte, d’empegueït, s’aixeca i fuig de la taula.
Péga bot dalt el cavall i cap a ca-seva anava.
Com el Comte arriba allà, troba sa muller a l’escala,
que de lluny l’ha vist venir i a rebre’l ja davallava…
-Bones tardes, senyor Comte; ¿ha anat bé el dinar de gala?
-Malament ha anat, Comtessa, per la Reina malparlada.
Davant tots els cavallers m’ha fet abaixar la cara.
Ha sis dies –diu- que al Rei aquí dins donau entrada
el vespre el teniu al lit, i en dia, a la taula.
-No, mon Comte, això no és ver! No em cregueu una paraula!
Si teniu muller polida, més que polida és honrada!
-Som vengut a matar-vós, que la meva honra ho demana.
Preparau-vo a morir, mentres jo llimpii l’espasa.
-M’estim més morir amb honra que no viure deshonrada
Emperò deixau-me abans veure ma filla estimada.
-¿A on ets, la meva filla?, a on ets, filla estimada?
’Costè’t, que abans de morir te vui dar una besada.
Filla meva, en seràs neta, i et diran que n’ets culpable.
Ton pare me vol matar sense haver comès cap falta.
Com veuràs que seré morta, la gargamella taiada,
véns i agafes lo meu cap i el poses dins aigo clara.
Per tres pics me rentaràs, neta, ben neta la cara;
passa’l bé d’aigo florida o bé d’aigo llimonada.
Posa’l dins la tovaiola millor que hi ha dins la caixa,
una que, com era jove, vaig brodar per al teu pare.
Ho presentaràs al Rei, com estiguen a la taula,
i llavò, davant tothom, te dirà si som honrada.
Mira-t’hi en so parlar, que n’és testa coronada.-
La filla, que n’és discreta, fa lo que sa mare mana:
-Jo li duc aquest present de part de la meva mare.
-Ja li diràs que aprecii de mi s’haja recordada.
-¿I com l’hi podré dir jo, si mumare està enterrada?-
El Rei destapa el present i tot admirat quedava.
-Per la cabeiera rossa, jo diria que és Diana!
¿Qui ha feta aquesta mort? ¿qui la vida li ha llevada?
-Mon pare, el Comte de Flor, per la Reina malparlada!
-Ton pare serà cremat i la reina pareada,
i mos casarem plegats perque ets filla de Diana.
No hi havia dona el món com ella, de tan honrada!-
Les noces se varen fer; duraren quatre setmanes.

Si te veus a esser casada
en venir d’aquí envant,
allà estaràs retirada
a devora un vou, bressant.

Jo menjaria melons
encara que no és es temps:
los me menjaria a querns,
com ara los ametlons.