Ara vos vui explicar
una paraula que és vera:
Se fé hora de dinar,
i a sa taula no hi ha pa,
i mos hem de conformar
amb quatre fuies de bleda.
I sa dona que me deia:
-Mem què menjarem, demà!-
En no tenir què menjar,
és molt poca s’alegria!
Ni jornal que no tenia,
ni camp meu a on picar,
ni pasterada ni pa
dins sa casa no hi havia.
I, com es mal temps m’apreta,
no hi ha temps ni mar dolent.
D’onsevulla véngui es vent,
partesc cap a Porto-Petra!
Vaig arribar an es Fortí
antes de s’auba trencar;
vaig treure foc i fumar,
sa llinya vaig enllestir.
Sense brumejar ni res,
me pos a pescar tot d’una,
i, trac-trac! m’enverguen pruna
que per poc vaig a mar estès.
I jo tir i torn tirar,
i peg forta sa tirada,
i vaig treure una variada
que pesava mig quintar.
-Altres comptes farem ara!-
vaig dir entre mi mateis.
-Jo sé cert que es ’gafar peix
no és per s’homo qui repara!
Narratives
Santanyí
Assonant
Don Juan i don Ramon tornaven de la caçada,
i com sortien del camp, l’afinaren de llançades.
Don Juan romangué mort, don Ramon poc li faltava.
I sa mare el veu venir que, a la finestra, guaitava.
Veu que cui roses i flors per curar les seves llagues.
-¿Què heu tengut, mon fill Ramon? La color vos és mudada!
-Mumare, sainat me som i la sainia me raja.
-Maleït sigui el barber qui la sainia us ha dada!
-Mumare, no us enfadeu, que és la darrera vegada.
Que entre jo i el cavall, portam vint-i-nou llançades.
Ell tot sol en porta nou, jo duc totes les que falten.
Jo moriré a mitja nit i el cavall a trenca d’aub.
Primer enterrau el cavall a un racó de l’establa,
i a mi m’enterrareu el convent de Santa Clara.
Damunt mi, hi posareu el meu escut i les armes.
La gent que ho veurà dirà: -Pobra de la seva mare!
Els dos fillets que ha tenguts se són morts a la caçada!
Tu refues es bon blat
per replegar ses porgueres.
Jo ho sé perque m’ho digueres
cara per cara, estimat.
Voldria que Déu me das
una memòria complida
per explicau-vos, garrida,
sa pena que per vós pas.