Una barca veig venir
de devers Cala Mitjana.
Magdalena agraciada,
si En Damià tant t’agrada,
¿que no m’ho sabies dir?

Alça ets uis, prenda garrida;
no els alcis per mirar-mè;
alça-los per prendre pler
de veure finir ma vida.

Es cavall Roig me va dir,
com de can Refil partia:
-Toni, jo no faré via;
t’hauràs de baraiar amb mi!-
Com les donava ses ses faves,
tots dos plegats, varen dir;
-Toni, demà dematí,
deixa ses escorretjades,
que tu tens ses mans sobrades
per haver-te de sofrir.-
En Moro és més vergonyós
i sempre li fa sa maula.
No conversà cap paraula
fins a s’hostal de can Ros,
i va dir an ets altres dos:
-Avui no anau corredors;
par que tengueu por de caure!