Un fadrí enamorat
se’n va anar fora d’aquí.
Va estar set anys a venir,
i llavò, quan va esser aquí,
trobà son bé sepultat.
Amb guiterra i xeremia,
parteix i la va a buscar.
Fins a sa fossa va anar:
-Deperta’t, ànima mia!
Déu te doni bon repòs.
¿Em vols dir amb cortesia,
que es estat de lo teu cos?
Miquel de la mel
de la xuia pelada,
amb un cap d’arengada
se’n puja an el cel.
Això sí que és molt,
espenyar s’arada,
que s’és espuntada
sense fer cap solc.