¿Reparàreu aquell cas
que en Es Collet se seguí,
d’un xot que se va morir
es dia de Sant Tomàs?

A vint-i quatre de juny,
férem Pasco i devuit festes.
Es favars treien bon brui
i anaven victoriosos.
Fadrins qui anaven gojosos
i ben entonats;
i parlaven d’estimats
elles amb elles.
Mentres tresquen ses capelles,
com fan els passos,
miraven es bergantassos
d’ui de través.
Lo que les castiga més,
mirar com entren.
N’hi havia més de trenta
assentats en es pleguet.
Es diumenges fan rotlet
en es sermó,
que el pare predicador
prediqui a l’aire;
tateix no l’escolten gaire,
casi casi gens.
-¿Què tal? ¿Com va? ¿Com ho tens?
-I tu, ¿que l’esperes?-
Quant ho són bambes, grosseres!
Quan se pensen dur el món,
és el món que les du a elles!
I el dimoniot qui caça
amb uns filats,
tristràs, tristràs,
com qui fer gambes.

Mu mare, casar, casar,
que es festejar no contenta;
de tant de festejar sempre,
me n’he arribada a cansar.