Anem-hi, Na Montserrada, i veuràs tot lo que hi ha,
que diuen que hi ha una llàntia a cada cantó d’altar.
I ne són de plata fina, fora d’una que n’hi ha
que és la llàntia del Rei moro que mai l’han vista cremar.
Un pic la varen encendre i l’àngel del cel baixà:
-Apagau aquesta llàntia que la fi del món vendrà!-
A baix d’aquella muntanya, tot són roses i clavells
per guarnir aquella llàntia del Santíssim Sagrament.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Romanços religiosos
Poble
Inca
Rima
Assonant
Núm de glosa
12
Volum
IV
Altres cançons relacionades
A la vorera de mar, hi ha una donzella,
que brodava mocadors blancs per la reina.
Quan el tengué mig brocat li faltà seda.
-Mariner, bon mariner, portau-me seda.
-¿Quina seda vol vostè? ¿blanca o vermeia?
-Vermeieta la vui jo, que és la més bella.
-Entrau dins la nau, entrau;
anem a‘s mig de la mar triareu d’ella.-
Quan foren a dins la nau la nau fé vela, i s’adormí ella.
Amb el cant del mariner se desperta ella.
-Mariner, bon mariner, portau-me en terra,
que les ones de la mar me donen pena.
De tres germanes que som, som la més bella.
Una es casada amb el Rei; s’altra princesa;
i jo, pobreta de mi, marinereta.
Una du sabates d’or; s’altra, de perles;
i jo, pobreta de mi, duc xinel•les.
Sa femella cuita és bona,
i es mascle ho és si el plomau;
com ve que és véia, se bada
i diu a son fii: Pujau.
Una col i el miquelet.
En teniu i no me’n dau;
per això vos diré “crica”,
perque vós, a mica a mica,
tot lo món acontentau.
Tradicionari de Mallorca
