Jo voldria que el me vesses,
al•lota, an es meu cor, dic:
és més negre que la nit,
i piedat ne tenguesses.

Tu portaves es reclam
de ses jovenetes guapes,
i ara aniràs per ses places:
-Hala, dones! Treis pedaços,
que a ca es sogre en baratam!

Set anys i vint-i-un dia
la vaig anar a festejar,
i, com la vaig demanar
per a comptes de casar,
va dir que no em coneixia.
Me’n vaig confessar un dia
de lo que amb ella em passà
i es confés me va manar
que no la tornàs mirà
o si no, no m’absoldria.
Li vaig prometre que sí,
que mai més la miraria,
en no esser per algun dia
jo la trobàs p’es camí
i fos forçat es dir-lí
“Bones tardes” o “bon dia”.
Mentre ajonoiat estava,
que a Déu feia oració,
vaig sentir una remor
devers es portal major,
i l’afín qui llavò entrava.
Així que me reparà,
ets uis li feren canal.
Podeu pensar cada qual
qui està ferit d’aquest mal,
mon cor com devia estar!
An es confés vaig tornar
per veure si m’absoldria
i llecència me daria
per jo porer-li parlar.
Com me veu tan infundat
amb tanta de passió:
-Fé’t enfora, polissó!
Ell tu ja ets un tió
de l’imfern, ben ablamat!-
Aquí em vaig atemordir
i tambe com alterra:
-Forçat me serà mudar
i prendre un altre camí.-
Jo no sé com se seguí
que vàrem sortir plegats.
-Tengueu bon dia, estimat;
¿veniu a berenar amb mi?-
Jo vaig respondre i vaig dir:
-Ramelloi, ja us he guanyat!-
Ella me va dir: -Estimat,
poreu tornar refegir.
Mos n’anàrem a ca-seva
los dos plegats p’es camí.
No mos vàrem departir
que no tornàssem tenir
s’amor més forta que mai.
El segon dia del mes,
me’n vaig tornar a confessar
i es confés me declarà:
-Amb Na Tal no pots rallar,
o si no huràs de pagar,
de cada pic, sis doblers.
-Jo de cap ne tendré prou!
Pare, si ho vol comprovar
que jo hagi de pagar,
de cada vegada, un sou!