De suquí veig Son Verí,
veig Son Marçal i Son Cós,
però no vos veig a vós,
això em dóna pena a mi.
Gabriel, Gabrielet,
mirai de la meva vista:
fe’t a comptes si estic trista,
no puc viure en no veure’t.
Oh mirai de los meus uis!
¿A on deveu esser ara?
Darrere aquella muntanya.
Jo no sé com no m’hi duis!