Quan l’amo se passejava
content com un passarell,
va veure, dalt un revell,
que una cosa blanquejava.
S’hi acosta, i va esser sa pell
d’es xot que més estimava.
Quan la va tenir en ses mans,
que bé la se va mirar,
diu: -No és roegat de ca,
ni de voltor ni milà,
no és més que de gent de mar…
Ells fan carn, pitjor que cans!

Ja sé que ta mare teva
no vol que véngues aquí;
no sé si has sentit a dir
que tampoc no ho vol sa meva.

Diuen que es riure i folgar
és un punt de passatemps.
Si et cases i no l’avens,
mon conhort serà plorar.