A ses portes del Rei Moro, una mala herba hi havia,
que tothom que la tastava, danyada ne romania.
Fia de donya Isabel va voler ser descarada
i va tastar d’aquella herba i va romandre danyada.
Un dia estant a la messa, son pare la se mirava.
-¿De què me mirau, mon pare? ¿De què me mirau sa cara?-
-¿Qué t’he de mirar , ma fia? Me pareix que estàs danyada.-
Feren venir vuit doctors, los millors de dins Granada:
Quatre li miren es peus i altres quatre la cara.
A la una diuen tots: -Aquesta noia està danyada.-
Per no dar es disgust a son pare diuen que està opilada
perquè ningú ho sabia més que la pobra criada
que la calçava i vestia i li rentava sa cara.
Un dia se baraiaren sa senyora i sa criada.
Sa criada li va dir: -Ho contaré a sa mare!-
-No ho diguis, mala criada; no ho diguis a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, jo te llevaré la vida.
-Bon dia tenga, senyora! –Bon dia, criada mia!
-Un fet li vénc a contar si m’assegura la vida.
-Si contes la veritat, ja la tens assegurada.
-Un fet li vénc a contar: que té la fia danyada.-
Quan la senyora sentí això, totd’una caigué acubada.
El rei era allà dalt; treu el cap a la ventana
i vé el comte qui passava:
-Desen (sic), comte, desen, comte, i desen, comte del dia.
Mata la teva comtessa i et casaràs amb ma fia.-
Es comte se’n va a ca-seva i estava trist i penós.
Sa comtessa li va dir:
-¿Qué heu jugat o heu perdut, o heu tengut res amb el rei?
-No he jugat ni he perdut, ni amb el Rei ‘he baraiat,
però ell m’hon ha manat, que et tenc de llevar la vida.
-Mena-me’n a ca mon pare, no snetiràs rall de mi!
-No ho puc fer, bona comtessa. El mal rei m’ho ha mandat.-
-Avine i lleva’m la vida; tanca’m dins set parets,
perque es rall de mi no sents, i no colguis ets infants
en es lloc que les colgaves; colga-los amb la criada
i no sentiran es ruido. Quan la volia matar
sent un àngel que li diu: -El Rei ja n’és a l’infern
i sa fia condemnada. Se detenga, senyor comte;
el Rei ha mort en la nit i la fia a punt del dia.
I donau-vos un abraç com Sant Josep i Maria.
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Raptes i forçadors
Poble
Inca
Rima
Assonant
Núm de glosa
94
Volum
IV
Altres cançons relacionades
Si Déu mos proveïgués
de blat una bona anyada,
d’ordi, de xeixa i civada,
també que doble mos fes,
i faves que n’hi hagués
més que caramull de paia.
Ametlers i garrovers,
que en pegar-los espolsada,
en caigués una solada
que sa terra no se ves.
I, en estar en flor es cirerers,
que no hi hagués cap boirada,
i a sa vinya, sa cendrada,
Déu que no n’hi prometés.
Es batistes, vinaters,
en es trescolar vos fes
a cent quartins per somada.
I sa fia de la casa
un estimat nou tengués!
Quan s’al•lota se morí,
jo era a pescar de canya.
Un amic meu va dir:
-Baltasar, ¿què fas aquí,
i han d’enterrar Na Guganya?-
Jo ja vaig esser partit,
corrents, com un ca llebrer.
Com vaig esser an Es Pujols,
que vaig sentir repicar:
-Ara duen a enterrar
sa prenda d’es meu consol;-
Com vaig arribar a ca meva:
-Treis-me es vestit de dol,
que a s’enterro tenc d’anar.-
Ja la treuen de ca seva
i le duen a enterrar.
Sa mare la va besar:
-Adiós, fieta meva,
aquesta hermosura teva
pols i cendra ha de tornar!-
Com fórem enmig de plaça,
jo me vaig posar a resar;
tot es camí d’es fossar,
una salve a cada passa,
i usant d’aquesta traça,
al punt arribàrem allà.
I quan vàrem arribar,
que en vaig descobrir sa fossa,
foren ses penes més grosses:
ja l’havien d’enterrar!
Jo mateix li vaig llevar
coixineres i llençol,
i això em serví de consol,
es porer-la arreglar
Com ella va estar arreglada,
la vaig ‘cabar de servir
i a sullanos jo vag dir:
-Ara, està enterrada aquí
sa prenda d’es meu consol.
Al•lota, si véns, anem,
que sa guiterra em comanda;
jo la’m mir per cada banda
i la trob garrida ferm.
Tradicionari de Mallorca
