A ses portes del Rei Moro, una mala herba hi havia,
que tothom que la tastava, danyada ne romania.
Fia de donya Isabel va voler ser descarada
i va tastar d’aquella herba i va romandre danyada.
Un dia estant a la messa, son pare la se mirava.
-¿De què me mirau, mon pare? ¿De què me mirau sa cara?-
-¿Qué t’he de mirar , ma fia? Me pareix que estàs danyada.-
Feren venir vuit doctors, los millors de dins Granada:
Quatre li miren es peus i altres quatre la cara.
A la una diuen tots: -Aquesta noia està danyada.-
Per no dar es disgust a son pare diuen que està opilada
perquè ningú ho sabia més que la pobra criada
que la calçava i vestia i li rentava sa cara.
Un dia se baraiaren sa senyora i sa criada.
Sa criada li va dir: -Ho contaré a sa mare!-
-No ho diguis, mala criada; no ho diguis a mare mia,
perque, si ho dius a mumare, jo te llevaré la vida.
-Bon dia tenga, senyora! –Bon dia, criada mia!
-Un fet li vénc a contar si m’assegura la vida.
-Si contes la veritat, ja la tens assegurada.
-Un fet li vénc a contar: que té la fia danyada.-
Quan la senyora sentí això, totd’una caigué acubada.
El rei era allà dalt; treu el cap a la ventana
i vé el comte qui passava:
-Desen (sic), comte, desen, comte, i desen, comte del dia.
Mata la teva comtessa i et casaràs amb ma fia.-
Es comte se’n va a ca-seva i estava trist i penós.
Sa comtessa li va dir:
-¿Qué heu jugat o heu perdut, o heu tengut res amb el rei?
-No he jugat ni he perdut, ni amb el Rei ‘he baraiat,
però ell m’hon ha manat, que et tenc de llevar la vida.
-Mena-me’n a ca mon pare, no snetiràs rall de mi!
-No ho puc fer, bona comtessa. El mal rei m’ho ha mandat.-
-Avine i lleva’m la vida; tanca’m dins set parets,
perque es rall de mi no sents, i no colguis ets infants
en es lloc que les colgaves; colga-los amb la criada
i no sentiran es ruido. Quan la volia matar
sent un àngel que li diu: -El Rei ja n’és a l’infern
i sa fia condemnada. Se detenga, senyor comte;
el Rei ha mort en la nit i la fia a punt del dia.
I donau-vos un abraç com Sant Josep i Maria.
Més informació
Classificació
Raptes i forçadors
Poble
Inca
Rima
Assonant
Altres cançons relacionades
En Galicia hay una niña que Catalina se llama.
Su padre es un perro moro, su madre una renegada.
Todos los días de fiesta su padre la castigaba
porque no quería hacer lo que su madre mandaba.
Le mandó hacer una rueda de cuchillos y navajas.
La rueda ya estaba hecha, Catalina arrodillada,
entre lágrimas y llantos al Dios del cielo rogaba.
Bajó un ángel del cielo, bajó para consolarla;
bajó un ángel del cielo con la corona y la palma.
-Sube, sube, Catalina, que el rey del cielo te llama.
-¿Qué quiere el Rey del cielo que con tal prisa me llama?
-Te quería preguntar la vida cómo la pasas.
-La vida la paso muy bien, pero la espero muy mala.-
Cuando sube Catalina, con su corona y su palma,
le comparece el demonio, el demonio que es malvado.
Mientras sube Catalina, marinero cae al agua.
-¿Qué me das, marinerito, si yo te saco del agua?
-Yo te daré mi navío y mi oro y mi plata.
-Yo no quiero tu navío, ni tu oro ni tu plata.
-Pues ¿qué quieres, Catalina, pues que quieres que yo haga?
-Lo que quiero, cuando mueras, que a mi me entregues el alma.
-El alma se entrega a Dios y mi cuerpo a las aguas
y lo demás que me sobra a la Virgen soberana.
Anem-hi, Na Montserrada, i veuràs tot lo que hi ha,
que diuen que hi ha una llàntia a cada cantó d’altar.
I ne són de plata fina, fora d’una que n’hi ha
que és la llàntia del Rei moro que mai l’han vista cremar.
Un pic la varen encendre i l’àngel del cel baixà:
-Apagau aquesta llàntia que la fi del món vendrà!-
A baix d’aquella muntanya, tot són roses i clavells
per guarnir aquella llàntia del Santíssim Sagrament.
-¿Vols-me dir com has campat
aquest temps que no t’he vista?
–Pas una vida molt trista
ausent de vós, estimat.
Tradicionari de Mallorca
