En arribar, l’escomet:
-¿Com te va anit, Magdalena?-
I ella me gira s’esquena
i se’n va, i jo romanc dret.
Un fadrí que va pel món,
ha d’esser subtil i destre.
Quantes n’hi ha que fan festa
per les Verges, i no ho són!
¿Tu que vols altre criat
perquè et servesca més bé?
No muds, que no mudaré
fins i tant que cert sabré
que ton voler li has donat.
Llavò me sera forçat
es dir: -Quin cos tan ingrat!
que un tal no em ’vies de fer.
’Guesses engegat, primer,
i jo me’n seria anat.
Ara estic enamorat.
Senyor, ¿com ho he de fer?
Plorant pel món aniré
per veure si encontraré
qui em don consol o qui em mat.
Que, si no tens piedat,
dins la mar me tiraré;
i així tu veuràs, mon bé,
cara de sol vertader,
que em som mort desesperat.