Sa madona d’es Rafal
travalà amb un macolí
i l’amo de lluny va dir:
-Brutota, ¿que t’has fet mal?

Ja tornaràs quan voldràs,
que de mi ja tens l’honor.
Sabràs que he mudat s’amor
en un punt d’ocasió
que rallar amb mi vol compàs.

-Bona nit, rosa encarnada; a sopar i colgar dejorn,
que he d’anar a la caçada; fins demà a vespre no torn.
Si te toquen a la porta, no t’aixequis a obrir.-
La dama sopa i se colga com el seu espòs li ha dit;
i com ve que està colgada, a la porta sent toquiu.
-Qui és que toca en aquesta hora, que ja és hora de dormir?
-Senyora, soy don Francisco que la vénc a divertir.
-Ahora bajan los criados, ahora bajarán a abrir.
-Jo no vui a tus criados; només que te vui a ti.
-Que se vaya, don Francisco, que la noche és per dormir.
-Si no baja, señorita, me trobarà muerto aquí.-
Davalla en gonella blanca, sabates xoquí xoquí.
Mentres obri a don Francisco, li va apagar el candelí.
-Vaia, vaia, don Francisco! No m’ho havia de fer així,
sinó estar content i alegre, tot el temps que estarà amb mi.
-Content no hi puc estra massa, que em persegueix l’esgotzí.
-No tenga ‘ansi’, don Francisco, que ningú ho sabrà de mi.
Vénga, vénga, don Francisco, i anem-mos-ne a dormir.-
En el replà de l’escala, don Fancisco fa un sospir.
-Francisco, ¿per qui sospires? –No suspiro para ti.
Ahora estaba pensando ton marit si ens deu sentir.
-Don Francisco, no te siente; n’és cent llegos lluny d’aquí.
Mal els cans el mossegassen i pels uis pics d’escorpí!
-No hablarás pus palabras; mira que te mato aquí.
-Pero abamns de que me mates, tres paraules deixa’m dir
“Fadrines, viudes, casades, poreu prendre llum de mi.
Com estigueu totes soles, no vos heu d’aixecar a obrir.
Pensant parlar amb don Francisco, vaig parlar amb mon marit.
Si no li fosdat entrada, no me veuria a morir!”
Ja se destira d’es sabre; tres vegades la ferí.
Com li pegà la tercera, a los seus peus va morir.