En Tomeu cridava: -Jaume!
Aixeca’t i m’obriràs,
i llavò em desfermaràs,
que m’han penjada una llauna.
Entenent ne daven elles
que era mel de sa millor,
i va esser s’escudelló
que estava ras de sabó
per decantar ses gadelles.
Montuïri, fora son;
guarda’t d’haver-hi d’anar,
perque, en haver de pastar,
no tenen pala ni forn.