Estaba una niña bordando corbatas,
agujas de oro y dedal de plata.
Pasó un caballero pidiendo posada.
-Si mi madre quiere, yo de buena gana.-
Le puso la mesa en medio la sala:
cucharita de oro, tenedor de plaat.
En medio la alcoba le puso la cama:
colchones de hilo, sábana bordada.
A la media noche él se levantó;
de las tres que había, a Elena escogió.
La montó al caballo y se la llevó.
Al llegar al monte, allí la bajó,
y le dijo: -Niña, ¿cómo te llamas?
-Yo me llamo Elena y por mi desgracia.-
Sacó un cuchillo y la degolló.
Arrancó una mata y allí la enterró.
Al cabo de un año, por allí pasó
y vió un pajarito y le preguntó:
-¿Quién es esa virgen que aquí veo yo?
-Esta es Santa Elena que usted la mató.
-A sa plaça fan ballades; mumare, deixau-m’hi anar.
-No hi vagis, Catalineta, que ton pare prest vendrà.-
Quan va esser un quart enfora, son pare ja va arribar:
-¿On és Na Catalineta? –A sa plaça a ballar.-
Son pare agafa les cordes i un garrot en cada mà:
la primera garrotada, mig morta la va deixar;
sa segona garrotada, ben morta la va deixar;
Es dia del seu enterro, son pare varen penjar.
I sa mare, dins sa cuina, qui s’esclata de plorar.
Que rebenti i que s’esclati! no la hi ’gués deixada anar!
A sa major, has de dir
que carn no has de menjar;
sa segona, que has d’anar
seguint el mateix camí;
la tercera has d’acudir
a l’esglési’ a confessar;
la quarta has de procurar
un bon sistema seguir;
la quinta, no val es dir
“Jo som un bon cristià”:
consisteix en acudir
a sentir Déu predicar.