A la flor del món estàs,
al•lota, i vas descordada:
veuràs, en esser casada,
quin tronxo de col seràs!
M’aconhort de donar-vós
una uiada com passau;
jo plor com veig que em mirau,
de veure que ses amors
en mi tan prest les mudau.
S’aigo de s’abeurador
és que em fa lluir sa cara.
¿Saps què ets de dir a ta mare?
Si me vol per gendre o no.