Malalta està, ben malalta N’Amelis fia del Rei.
Van a veure-la a la cambra, ducs, comtes i cavallers.
També hi entrava sa mare com aquell qui no sap res:
-¿Quin ma té la meva fia? ¿Quin mal, sí, se n’hi ha pres?
-Es mal que jo tenc mumare, mumare, vós el sabeu:
Aquell ouet que me dàreu amb metzines lo bateu.
-No digueu això, ma fia, no ho digueu, que no ho sabeu.
Confessau, la meva fia, i llavò combregareu,
i, en tenir l’ànima neta, llavò testament fareu.
Pensau-hi bé, fia meva, pensau, ¿què me deixareu?
-Vos del testament que faça poca alegria en tendreu.
Set castells jo tenc dins França, tots set estan a nom meu:
els tres primers per don Carlos, per don Carlos, germà meu.
El quart i el quint són pels pobles, pobres per amor de Déu.
-I els altres tres, fia meva, ¿ane qui los deixareu?
Els altres tres són pels frares, perque enterrin lo cos meu.
Els mantos d’or, fia meva, ¿ane qui los deixareu?
-Els mantos d’or i diadema són per la Mare de Déu,
perque, el dia que muira, em trobi en gràcia de Déu.
-La cadena d’or, ma fia, ¿ane qui la deixareu?
-I la trena d’or que sia per l’àngel custodi meu,
que no em deix de nit ni dia fins que arribi davant déu.
I a vós vos deix, mumare, un dogal peruq eus pengeu!

Sa cunyada em comanà:
-Juan, du’m un garbaió-.
I sa meva intenció
és de dur-l’hi, si n’hi ha.

Mu mare bé m’avisava:
-Ma fia, no t’enamors;
mira que l’art és gelós
i n’has de quedar burlada-;
i jo aleshores estava
llesta i apareiada,
estimat, per servir-vós.