Un temps, Na Juana vostra
tenia por d’es bergants,
i ara que n’hi van tants,
com més va, més s’hi acosta.
Enmig de la mar hi ha peix
que, en veure barca, ja siula;
per mi se’n deu voler riure
de los pobres mariners.
Jo m’és seguit berenar
d’un parlament amorós,
i dinar d’un “adiós”,
i sopar d’un “¿com te va?”