D’un roser surt una espina
i d’una espina una flor.
De lo que tenia por
som estat ferit, Martina.

A la ciutat de Nàpols (sic) hi ha una presó, la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, amor!
Que hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó.
La dama se passeja de finestra a balcó.
Com els presos se’n temen, ja no canten més, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Què hem de cantar, Senyora, estant en gran presó,
sense menjar ni beure, si no és un roegó?
No veim ni sol ni lluna per un sol finestró.-
La dama, llastimosa, va anar a reclamar-hó:
-Ai, pare, lo meu pare, jo us vui demanar un do!
No vos deman Mallorca ni tampoc Aragó,
ni tan sols Barcelona, que és ciutat de valor.
-Ai, fia, Margalida, ¿quin do vols que jo et don?
-Ai, pare, lo meu pare, les claus de la presó
per amollar los presos qui canten la cançó.
-Ai, fia Margalida, això no ho puc fer, no!
-Dels presos que allà canten, digau, ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte los penjarem a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no me pengeu l’amor!
-Ai, fia Margalida, ¿quin és el teu amor?
-El de les calces blaves i té el cabeiet ros!
-Ai, fia Margalida, aquest serà el major!
-Ai, pare, lo meu pare, doncs penjau-mos tots dos!
I faré fer una crida en els caps de cantons,
perquè la gent conega què cosa n’és honor.
I a cada cap de forca, un ramellet de flors,
perquè la gent que passi senta bones olors,
i resi un parenostro per l’ànima de tots,
també una avemaria pel pobret aimador!

Val més un pèl de cabrida
negre, que ho siga lluent,
que no tota quanta gent
hi ha a Santa Margalida.