Tu n’ets de les més hermoses
que en el món hi pugui haver.
Si Déu me dava poder,
faria per posar-tè
un castell que fos ben ple
de perletes precioses
i persones agradoses
que anassen a adorar-tè.
Trapassera és s’estimada,
una cosa de no dir.
Me deia, tot lo camí:
-Saps que estic d’enamorada!
-I jo que ho crec, estimada!
Però no hi estàs de mi,
perque hi estàs d’un fadrí
que sé ben cert que t’agrada.-
I a la fi, l’honra és estada
com l’antena d’un molí,
que, en pegar-li trebolí,
ja roman desfigurada.
Estic ausent i present
i l’amor pena no em dóna:
estic ausent de persona,
però no de pensament.