Margalida, adiós;
jo et vull dar la despedida;
estoja’m una cadira
quan mos morirem tots dos.
Una figa martinenca
l’han de coir a saó.
Tu no cantes cap cançó
que no sia botilenca.
Los vostros superiors
no sé com tan errats van;
se pensen que em privaran,
garrida, de rallar amb vós,
i jo, per càstig dar-lós,
ja seré casat amb vós
com manco se pensaran.