D’es fosser de Santanyí
senten contar coses grosses:
es morts fa caminar amb crosses
i los fa parlar en llatí.

L’amo sempre atropellava:
-Hala, hala, jornalers!-
I si no era p’es doblers,
mal aire em faç, si segava.

A la ciutat de Nàpols, hi ha un apresó,
la vida mia,
hi ha una presó,
la vida mia, la vida amor!
Allà vint-i-nou presos canten una cançó,
la vida mia, etc.
La jove està en finestra i escolta la cançó.
Els presos se temeren i no cantaren, no.
-¿Com no cantau, oh presos, per què no cantau tots?
-¿Com hem de cantar, Senyora, si estam en greu presó,
sense menjar ni beure sinó una volta al jorn?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
Lo que us deman, mon pare, no em mateu m’amador.
-Ma fia Margalida, ¿quin és ton amador?
-El de les calces grogues, quadrillo de color.
-Ma fia Margalida, ell és el més traidor.
-Mon pare, lo meu pare, matau-me a jo i tot!
A cada cap de forca, posau ramells de flors,
perquè la gent, quan passa, no senta mala olor
i diga un parenostro per jo i N’Amador!