El Rei moro seu en terra qui s’esclata de plorar.
Que s’esclati, que rebenti, que en cadira no seurà.
-Alça, alça, fia meva, que ton pare et vol casar!
-Oh mare, la meva mare, ¿quin vestit m’heu de posar?
-Oh, fia, la meva fia, el que més t’agradarà.
Te farà un vestit de seda i un altre amb parfalà
i llavò un de campanilles per dissabte anar a caçar.

Adiós, Mare de Déu;
Mare de Déu, adiós.
Donau-mos salut i vida
per tornar a veure-vós.

N’Amèlia està malalta, N’Amèlia filla del Rei.
Van a veure-la los Comtes i tota la reial gent.
La consolen i la planyen, però ningú sap el meu mal,
ni el metge qui la visita, qui és comte conventual.
-¿Quin mal té la meva filla, quin mal se n’hi haurà preS?
-El mal que jo tenc, mumare, ja fa estona que el sabeu:
amb un ouet que me dàreu emmetzinada m’haveu!
-No parleu així, ma filla, ¿no veis que us condemnareu?
Confessau-vos bé, ma filla, i los sagramnets rebreu.
Com estareu combregada, testament arreglareu;
farem venir un notari, veiam què me deixareu!
-Del testament que jo faça, molt poc vos n’alegrareu:
set ciutats jo tenc dins França, mumare, vos les sabeu,
i ne deix tres an els pobres, pobres, per amor de Déu.
I en deix dues a Don Carlos que n’és cosí germà meu.
I la resta per l’església que else diguen davant Déu. (sic)
-La corona d’or, ma fia, ¿ane qui la deixareu?
-La corona d’or, mumare, deix a la Mare de Déu.
-Cordoncillo d’or, ma fia, ¿ane qui lo deixareu?
-Cordoncillo d’or, mumare, deix a l’arbre de la creu.
-Les faldetes d’or, ma fia, ¿ane qui les deixareu?
-Les faldetes d’or, mumare, a mi les me posareu.
-I a mi, la meva fia, a mi, ¿què me deixareu?
-Vós, qui m’heu emmetzinada, trob que res vos mereixeu.
Però vos deix els rosaris, perquè, en lleure, los passeu.