Hi confront moltes vegades
i mai puc arribar-hí.
Impossible és jo coir
roses de dins ton jardí,
perque hi ha, per anar-hí,
cent llegos de mal camí,
costa, garriga i pitrada.
Persona tan dissortada
som estada fins aquí,
que, com mu mare em parí,
ja vaig començar a sentir
una pena molt sobrada.
Pensant en vós, estimada,
els ossos me vaig cruixir,
que crec que les dec tenir
com una nou esflorada.

Voldria sebre es teus viures
de tu, clavellet daurat.
Digues si t’he manllevat
res que no t’haja tornat;
que tu em fas més s’entonat
que si et devia cent lliures.

Com jo veig tantes de flors
carregades de poncelles!
Fadrí que va de femelles,
li arrebossen ses costelles
de ses més endins d’es cos.