Hermosíssim xerafí,
tu sempre m’has agradat.
Pensa en aquell temps passat
que et venia a devertir.
Ara ja no puc venir
perque tens altre criat.
Tu de tot m’has desnonat.
No ho haguere fet jo així!
Pensa en l’hora de morir,
que hauràs de restituir
es turment que m’has donat.

Jo no havia menester
carta per pensar en vós.
Com no us he de voler bé
si vàreu esser es primer
que vàreu sembrar es planter
dins es camp de mes amors!

Jo m’aixec dematinet, damatí al punt de l’auba.
Jo me’n vaig a passejar pe runa costa molt llarga.
Quan som a mitjan lloc, ses campanes sent tocar
i me vaig girar darrere per veure el qui venia.
I va ser un amic meu, un amic de confiança:
-Oh, amic meu, ¿me vols dir tu per qui toquen les campanes?
-Amic meu, jo t’ho diré: per la teva enamorada.
-Oh, amic meu, no pot ser això, no fa un quart que l’he seixada.-
Volta el cavall en redó, de cap a ca-sev aanava.
Com mentres volta cantó, vé es balcó molt endolat
I se n’entrà per endins, com si fos amo de casa.
Quan va ser en es replà, en es replà de s’escala,
vé la jove amortaiada, vestida i enflocada
així com ’via d’anar.
El jove s’ajoneià i perdó li demanava.
-Catalineta, aixeque’t, que l’anima és condemnada.
Vés abaix an el celelr, trobaràs la mia mare,
i li diràs que te don les claus de la mia caixa,
i dedins hi trobaràs l’anell d’or i ses racades.-
El jove, quan sent això, se pega tres punyalades:
La primera, caigué en terra; la segona, el va ferir:
la darrera, va morir.
I als qui estan enamorats, a tots los passa així.