Amic meu i camarada,
sa coa és qui fa s’aucell;
una dona amb un mantell
és molt poc agraciada.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Mantes, mantells, vels
Manacor
192
II
-Encara que sia al•lot,
llecènci vui demanar
si em voleu deixar mesclar
cartes en es vostro joc.
-Al•lotet, com t’he afinat,
amb sa careta atrevida,
jo em pensava que sa dida
llavò et ’via desmamat.
-Antany, a aquestes saons,
mu mare em va desmamar,
i d’aleshores ençà,
heu de comprendre, germà,
que estic tan fort per glosar
com un bastiment per mar
que és sortit a pelear
amb mil i cinc-cents canons.
-Engendrat de sang robada,
toca, ves-te’n a colgar,
que no hi ha cap cristià
que pugui arribar a afinar
qui és ton pare i ta mare!
-Tant puc esser fii de frare,
com canonge o capellà.
Veniu ençà, mon germà,
i em dareu sa ma a besar;
per ventura sou mon pare,
que ja enganàreu mumare
a’s temps d’es fadrinejar!
-¿Ene quin llibre has après
aquest dibuixat que tens?
Es bords no tenen parents
ni vincles ni testaments,
sinó que ses seves gents
descendeixen del pecat!
-Bondat, bondat, ma senyora; sopa i colga’t dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.-
Ella sopa i se colga; fa lo que el seu marit diu.
Com va ser dins la cambreta, a la porta sent toquiu.
-¿Qui és que toca a la porta que no me deixa dormir?
-Senyora, soy D. Francisco qui la vengo a divertir.
-Yo no quiero los criados, només que te quiero a ti.-
Debaixà en faldeta blanca i sabateta xoquí.
Mentres dobria la porta, li va apagar el candelí.
-Don Francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.-
L’agafa per la mà blanca, dins la cambra la dugué.
Com foren a mitja nit, D. Francisco sospirava:
-¿De què sospires, Francisco?, ¿de què sospires de mi?
-Ara estava pensando los infants de qui seran.
-Vostros, vostros, Don Francisco, vostè que els estima tant.
-Ara n ’estava pensando de què els haurem de vestir.
-D’una vestidura blanca forrada de gambosí.
Sa primera arcabussada la va ferir en es cap.
I li diu: -Sebastiana, d’aquesta et recordaràs.-
La segona arcabussada la va ferir a ses costelles.
I li diu: -Sebastiana, aquestes són ses més belles!-
La tercera arcabussada, el minyonet va plorar.
I li diu: -Calla, fii meu; ton pare mos vol matar,
però, com se morirà, rebrà un gros càstig de Déu.
Garrida, a tu t’en prendrà
com es pescador de canya
que, en tenir es peix per sa ganya,
desenganxa i cau dins mar.